No, no es tracta d'una paròdia sobre Déu a l'estil
Terry Pratchett, però sí que es tracta d'una paròdia
seriosa. M'explico: La novela navega i fa equilibris entre l'humor
negre i la crítica teològica. No es pot negar que
l'argument és original: Deu ha mort i el seu cos sura sobre
l'Atlàntic a l'espera que un petroler fletat pel Vaticà
el porti a lloc segur...
Aquest principi tan senzill és el millor i el pitjor del
llibre. El millor per que amb un argument així no pots deixar
de llegir més...el pitjor perquè poca cosa hi ha més
que aquesta idea. Al llibre li falta fil argumental per completar
la premisa única i irrevocable: Que Déu s'ha mort.
No ens cal esperar girs argumentals complicats a última hora,
però tampoc ens trobarem amb que l'autor tracti amb profunditat
un tema que dóna per molt més.
Sovint, Morrow se'n va per les branques i fa que el ritme narratiu
s'alenteixi, Tot i que la idea del "Corpus Dei" ens alenta
a seguir llegint...ens trobem , però, també amb parts
que et deixen estupefacte on et fas aquesta pregunta: Com s'ha atrevit
a dir això l'autor?
Resumint, Racionalistes poc racionals, illes perdudes, antropofàgia
d'alt nivell, recreacions de la II Guerra Mundial...tot això
barrejat forma una de les noveles més originals que he llegit
mai... llàstima que no quedi prou desenvolupada.
|
|